Des que noto que no hi és, no deixo de pensar en tot de coses petites que durant els anys han anat omplint la meva maleta. És com una mena de “síndrome de Diogenes” el que pateixo amb els meus records. Els guardo, o més aviat els acumulo sense massa ordre. Un damunt de l’altre, sense classificar-los. De tarda en tarda, ara de nit en nit, en trec algun i miro de fixar-me fins i tot en el més insignificant dels detalls. De vegades, aconsegueixo gairebé reviure’ls de tant propers que els sento. Altres cops, després de recuperar-los me’n adono de que pràcticament s’han difuminat, s’han barrejat amb altres records i es troben en estat crític. Avui he recuperat un de molt agradable. Era primavera de 2005 i passàvem les tardes anant per tota la ciutat i pels pobles del voltant buscant casa. Anàvem els dos amb la Yamaha 125. De visita en visita, parant a agafar telèfons, tota la tarda, cada tarda. Era agradable portar-te al darrera sentia el teu cos abraçat al meu i la teva escalfor a la meva esquena, amb tu no tinc por d’anar amb moto “amormeu”. M’omplia d’orgull que et sentissis protegida tot i que se que no ets una dona fràgil. Era deliciós l’aire a la cara, al vespre de tornada ja, esgotats però feliços i disposats a explicar-ho tot a la nostra filla, com si fos ella la que hagués de triar la casa... amb, només, dos anys. Ja l’he tornat a guardar i potser un dia d’aquests tornarà a sortir quan necessiti evadir-me de la realitat present tant tossuda i amarga. Ben mirat pot-ser hauria de fer una bona endreçada a tots ells i llençar-ne aquells que no em facin el pes o directament que no m’agradin, així deixaria espai per tot el que hagi de venir a partir d’ara.
He de dur la moto al mecànic ara que torna la primavera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada