Avui no he trobat un títol...

No se perquè dimonis m’entesto en retrobar la seva olor per tot.

Cada cop que et busco amb la desesperació instal·lada a sota de l’estómac, no trobo més que senyals de la teva ferma voluntat de deixar d’estimar-me. Del joc pervers  al que jugavem fa unes poques setmanes. De la tristor immensa que s’ha enganxat a les parets de casa nostra i que no deixa viure les plantes. De l’adéu de cada quinze dies. De les maletes que ja no es desfan mai. De l’oblit que no arriba. Del dolor que no acaba. Del somrís de compromís a cada conversa. Dels ulls que es pregunten sense paraules. De les rancúnies que, sense sentit, ironitzen a cada tres frases. Del immens buit que has deixat en més d’una vida...I així una llista inacabable de coses que pesen exageradament en el meu ànim.

No se perquè m’entesto en trobar el consol en l’esperança, que guardo instal·lada a sota de l’estómac. Si tu no vols les meves mans en els teus rinxol. Ni els meus ulls encara plens d’amor i de desig aguantant la teva mirada. Ni els meus llavis als teus llavis. Ni el meu pit en el teu pit abraçats sense més que la pell contra la pell i el consol d’estimar-se.

No se perquè tot em du a tu irremeiablement i el meu cor es nega a acceptar camins que no tinguin retorn. Li resulta tan dur deixar d’estimar-te. És que encara no en sap, de tant de temps que fa que t’estima sense mesura. És clar que si a la seva manera però,  ves per on, no en sap cap altra.

No se perquè dimonis no he tirat ja la tovallola i he deixat per impossible que és torni a fer la llum en aquest ulls que et busquen sense descans, en aquest cor que t’enyora, en les meves mans que no troben la teva pell, en la vida que ara tinc, plena de pous profunds que no aconsegueixo deixar enrere.

T’he estimat sempre amb tots els sentits i amb el temps has esdevingut... La cançó preferida per escoltar amb tota la calma. El paisatge que es tria per construir la casa per habitar-hi. El teixit més suau que abriga sense pes els cossos que descansen. L’aroma que dona pau i que  provoca també el més gran dels desitjos. La fruita saborosa que omple amb el seu gust extraordinari fins al més petit racó de la boca i de l’ànima.

No se perquè dimonis escric aquestes coses, si se  que et negues a sentir el murmuri dels meus llavis mentre teclejo amb ritme  imprecís, lletra a lletra, el que  he teclejat per a tu fins ara...

De la meva nova vida...

De la meva nova vida no en se res o gairebé res. Porto, de la vida que es va acabar avui fa trenta dies, dues persones “delicioses”  per sempre més al meu costat que em fan sentir esperança i em mostren el que és el verdader amor.  Porto també dotze sacs de records que, algun dia, hauré de destriar per a guardar-ne solament els que realment valen la pena, aquesta serà una feina difícil de debò.

No és estrany que pensi que, avui fa trenta dies vaig morir, que la meva vida es va acabar com en un accident de rally. De vegades la vida et porta a tota velocitat per camins que ni tat sols coneixes, però corres, perquè has de córrer, perquè creus que no et pots permetre de parar, perquè penses que el teu copilot se sent be i tampoc ho necessita. Un dia notes que el teu company de cursa fa cara de cansat però a les teves preguntes obtens  silencis  i continues la cursa confiant en que l’equip tot ho supera...Dia darrera dia la cursa es va fent feixuga fins que el teu company, que ja ha perdut la concentració, pren la decisió de fer un canvi de ruta inesperat i a tota velocitat l’equip s’estimba contra un mur que ningú no esperava.

És clar que a la meva nova vida no és un paper en blanc on començar de cero a escriure. D’altra manera no estaria parlant metafòricament. Però em nego a construir res a partir d’un punt, a partir, només, de les restes que han quedat de l’esfondrament... Ara, que no sé pràcticament res de la meva nova vida, puc pensar i somiar en qualsevol possibilitat, en qualsevol estil de vida en qualsevol color olor o paisatge,  amb la certesa de que avui fa trenta dies vaig morir i que ara mateix sóc una persona nova.

Redéu!! Com et trobo a faltar cada cop que engego el cotxe...

Des que noto que no hi ets...

Des que noto que no hi és, no deixo de pensar en tot de coses petites que durant els anys han anat omplint la meva maleta. És com una mena de “síndrome de Diogenes” el que pateixo amb els meus records. Els guardo, o més aviat els acumulo sense massa ordre. Un damunt de l’altre, sense classificar-los. De tarda en tarda, ara de nit en nit, en trec algun i miro de fixar-me fins i tot en el més insignificant dels detalls. De vegades, aconsegueixo gairebé reviure’ls de tant propers que els sento. Altres cops, després de recuperar-los me’n adono de que  pràcticament s’han difuminat, s’han barrejat amb altres records i es troben en estat crític. Avui he recuperat un de molt agradable. Era primavera de 2005 i passàvem les tardes anant per tota la ciutat i pels pobles del voltant buscant casa. Anàvem els dos amb la Yamaha 125. De visita en visita, parant a agafar telèfons, tota la tarda, cada tarda. Era agradable portar-te al darrera sentia el teu cos abraçat al meu i la teva escalfor a la meva esquena, amb tu no tinc por d’anar amb moto “amormeu”. M’omplia d’orgull que et sentissis protegida tot i que se que no ets una dona fràgil. Era deliciós l’aire a la cara, al vespre de tornada ja, esgotats però feliços i disposats a explicar-ho tot a la nostra filla, com si fos ella la que hagués de triar la casa... amb, només, dos anys. Ja l’he tornat a guardar i potser un dia d’aquests tornarà a sortir quan necessiti evadir-me de la realitat present tant tossuda i amarga. Ben mirat pot-ser hauria de fer una bona endreçada a tots ells i llençar-ne aquells que no em facin el pes o directament que no m’agradin, així deixaria espai per tot el que hagi de venir a partir d’ara.

He de dur la moto al mecànic ara que torna la primavera...

Mira si és fàcil tenir un estel a les mans.

No voldria fer-me pesat. Però em veig en el deure d’insistir en la saviesa extraordinària que els petits ens demostren.

Mira papa tu saps quin son aquells dos estels?... Te, aguanta’m la bossa de dansa...

Doncs si, em penso que  l’un és venus i l’altre... em penso que júpiter. En realitat són dos planetes.

I és veuen tant petits perquè són molt lluny veritat?

Exactament...

Deuen tenir molta llum per poder-los veure des d’aquí doncs...

Si noia,  però  pensa que no tenen llum pròpia que la llum que veiem és el reflex del sol...

 Ja! perquè llum en tenen els estels i aquests dos són planetes...

Si senyora, així mateix.

Mira papa tu fes el que jo faig... D’acord. Tanca un ull i allargues el braç... i ara tanques els dits al  voltant del puntet de llum...va!, prova!. Ja veuràs com sembla que els pots agafar...

Em vaig recordat a mi mateix i segur que us hi recordeu ara  en aquesta situació, fa uns anyets ja.

Una cosa molt simple, us ho recomano, qualsevol nit és bona per a anar a caçar estels. Agafats de la mà d’algú que t’estimes de debò.

Au Papa anem!. Torna’m la bossa de dansa.

Ser jove i savi.

De vegades, els més petits son capaços de fer-nos reflexions que ens sorprenen per la seva senzillesa, per la seva obvietat, instintives, com sortides d’una saviesa ancestral. Genètica?.

 Cada matí, si la feina no m’ha fet marxar de matinada, acompanyo a la meva filla gran a l’escola. No és massa habitual que no haguem de córrer per no  arribar tard. Així que avui, no era com cada matí al cotxe de camí cap a Lleida, escoltant la mateixa emissora, com cada matí. El fet de la tranquil·litat horària, segurament ha contribuït  a que tingues ganes d’explicar-me una cosa.

Papa!. L’altre dia vaig veure una disfressa de les ” Monster High”(com no!) que valia dotze euros i cinquant cèntims. Que barata... Li he dit sense més importància. No, jo la trobo cara...Ha estat la seva resposta. I on l’has vist?, a uns “chinos”!... No, a una botiga normal... em deia amb aparent innocència... Una botiga d’internet? Pregunto jo, sabedor que aquest carnestoltes passat  ella i la seva mare, van mirar disfresses on-line...

                 No papa, no!, del món real...

Una fada amb ales de papallona

Deu ser que sóc de lletres que necessito tant dels símbols, o pot-ser acabaré descobrint que soc jo el romàntic i no els que m’envolten.

 Allargo el braç com cada matí, i amb la mà,  vaig resseguint l’escalfor  que has deixat als llençols, gairebé  dibuixant el teu cos nu al meu costat encara. De fons el soroll de l’aigua de la dutxa i del petit i atrotinat calefactor que funciona a tot drap. Al pis de dalt la casa sempre ha estat més freda. M’encanta el  moment, llisco sota del llençol i inspiro profundament per impregnar-me del teu aroma...Uns segons més gaudint amb el sentits. Apa vine a la dutxa!... D’un salt soc fora del llit. Una dutxa rapida  i baixo a la cuina a preparar els esmorzars... Haure de despertar a les nenes...Bon dia cor meu...bon dia papa. A la petita la deixarem dormint al bressol fins que tu baixis per a vestir-la. Cafè, llet amb cacau i biberó com cada matí. Et sento baixar per l’escala com cada matí saludant amb un bon dia i  repartint petons. A les nostres princeses. Bon dia “amormeu”. Però ja fa dies que no et sento baixar l’escala i tot just puc recordar el teu aroma perfumant la nostra cambra. Em pregunto que ha passat per que s’han esvaït de sobte les nostres petites felicitats quotidianes.

El nostre somni volava amb les fràgils ales d'una papallona.

A la fi el fabricant de titelles va decidir escriure la seva historia .

Encara no sabia massa el que volia que la gent conegués de totes les veritats absolutes que havia anat acumulant tant i tant de temps dins la seva anima .

Així que començaria per despullar el seu esperit:

...He estat fabricant de titelles durant gran part de la meva vida. He construït titelles, objectes fantàstics que han fet sentir coses meravelloses a aquells que els miraven. En algunes ocasions he fet riure o he fet plorar a petits i grans i també he estat capaç de fer sentir coses terribles. Ara per ara però, el meu esperit experimenta encara la mateixa sensació de buidor de solitud de desesperança.
En ocasions crec que mai no he creat cap criatura verdaderament meravellosa que el que sento, és la buidor d’un artista que sap que cap de les seves creacions passaran a formar part de l’art en majúscula, Aquell art que en tantes ocasions he intuït en observar un quadre, una escultura o llegint un llibre o gaudint de la musica o del teatre, etc...

El fabricant de titelles se sap un artesà, un artista pràctic, pragmàtic que coneix sobradament el seu ofici, encara que sense pretensions. És portador de uns coneixement gairebé ancestrals que ha anat absorbint d’ací i d’allà. Conscient de fins on arriba la seva tècnica no gosa anomenar-se artista doncs creu que l’artista, és un creador únic que aporta una visió original del món, que és capaç de desmuntar i reconstruir el que l’envolta, capaç de inventar un llenguatge propi i el més important de tot, capaç de transmetre aquest llenguatge a aquell que l’admira.


...He estat fabricant de mentires durant gran part de la meva vida, mentires que m’han permès explicar histories reals sense témer l’enuig de les persones que les havien viscudes en realitat. Soc i em sento descendent del bufó del rei al que li es permès de riure i fer escarni de tot el que és sagrat i que mai tem la ira del dignatari perquè se sap defensat per la tradició burleta del seu ofici.

El fabricant de titelles te una intuïció que tragina des que de molt jove decidí dedicar-se al ofici de construir il•lusions de qualsevol tipus forma o material. Creu que hi ha una capseta dins la seva anima inquieta on deu haver guardada una idea que encara mai ningú no ha tingut. Quan pensa això no pot evitar pensar en un altre ofici, en el de perfumista, que desprès de molt perfums i molt de temps per fi un dia troba una fragància única que fa gaudir als altres per sempre mes