De la meva nova vida no en se res o gairebé res. Porto, de la vida que es va acabar avui fa trenta dies, dues persones “delicioses” per sempre més al meu costat que em fan sentir esperança i em mostren el que és el verdader amor. Porto també dotze sacs de records que, algun dia, hauré de destriar per a guardar-ne solament els que realment valen la pena, aquesta serà una feina difícil de debò.
No és estrany que pensi que, avui fa trenta dies vaig morir, que la meva vida es va acabar com en un accident de rally. De vegades la vida et porta a tota velocitat per camins que ni tat sols coneixes, però corres, perquè has de córrer, perquè creus que no et pots permetre de parar, perquè penses que el teu copilot se sent be i tampoc ho necessita. Un dia notes que el teu company de cursa fa cara de cansat però a les teves preguntes obtens silencis i continues la cursa confiant en que l’equip tot ho supera...Dia darrera dia la cursa es va fent feixuga fins que el teu company, que ja ha perdut la concentració, pren la decisió de fer un canvi de ruta inesperat i a tota velocitat l’equip s’estimba contra un mur que ningú no esperava.
És clar que a la meva nova vida no és un paper en blanc on començar de cero a escriure. D’altra manera no estaria parlant metafòricament. Però em nego a construir res a partir d’un punt, a partir, només, de les restes que han quedat de l’esfondrament... Ara, que no sé pràcticament res de la meva nova vida, puc pensar i somiar en qualsevol possibilitat, en qualsevol estil de vida en qualsevol color olor o paisatge, amb la certesa de que avui fa trenta dies vaig morir i que ara mateix sóc una persona nova.
Redéu!! Com et trobo a faltar cada cop que engego el cotxe...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada