No se perquè dimonis m’entesto en retrobar la seva olor per tot.
Cada cop que et busco amb la desesperació instal·lada a sota de l’estómac, no trobo més que senyals de la teva ferma voluntat de deixar d’estimar-me. Del joc pervers al que jugavem fa unes poques setmanes. De la tristor immensa que s’ha enganxat a les parets de casa nostra i que no deixa viure les plantes. De l’adéu de cada quinze dies. De les maletes que ja no es desfan mai. De l’oblit que no arriba. Del dolor que no acaba. Del somrís de compromís a cada conversa. Dels ulls que es pregunten sense paraules. De les rancúnies que, sense sentit, ironitzen a cada tres frases. Del immens buit que has deixat en més d’una vida...I així una llista inacabable de coses que pesen exageradament en el meu ànim.
No se perquè m’entesto en trobar el consol en l’esperança, que guardo instal·lada a sota de l’estómac. Si tu no vols les meves mans en els teus rinxol. Ni els meus ulls encara plens d’amor i de desig aguantant la teva mirada. Ni els meus llavis als teus llavis. Ni el meu pit en el teu pit abraçats sense més que la pell contra la pell i el consol d’estimar-se.
No se perquè tot em du a tu irremeiablement i el meu cor es nega a acceptar camins que no tinguin retorn. Li resulta tan dur deixar d’estimar-te. És que encara no en sap, de tant de temps que fa que t’estima sense mesura. És clar que si a la seva manera però, ves per on, no en sap cap altra.
No se perquè dimonis no he tirat ja la tovallola i he deixat per impossible que és torni a fer la llum en aquest ulls que et busquen sense descans, en aquest cor que t’enyora, en les meves mans que no troben la teva pell, en la vida que ara tinc, plena de pous profunds que no aconsegueixo deixar enrere.
T’he estimat sempre amb tots els sentits i amb el temps has esdevingut... La cançó preferida per escoltar amb tota la calma. El paisatge que es tria per construir la casa per habitar-hi. El teixit més suau que abriga sense pes els cossos que descansen. L’aroma que dona pau i que provoca també el més gran dels desitjos. La fruita saborosa que omple amb el seu gust extraordinari fins al més petit racó de la boca i de l’ànima.
No se perquè dimonis escric aquestes coses, si se que et negues a sentir el murmuri dels meus llavis mentre teclejo amb ritme imprecís, lletra a lletra, el que he teclejat per a tu fins ara...
