De la meva nova vida...

De la meva nova vida no en se res o gairebé res. Porto, de la vida que es va acabar avui fa trenta dies, dues persones “delicioses”  per sempre més al meu costat que em fan sentir esperança i em mostren el que és el verdader amor.  Porto també dotze sacs de records que, algun dia, hauré de destriar per a guardar-ne solament els que realment valen la pena, aquesta serà una feina difícil de debò.

No és estrany que pensi que, avui fa trenta dies vaig morir, que la meva vida es va acabar com en un accident de rally. De vegades la vida et porta a tota velocitat per camins que ni tat sols coneixes, però corres, perquè has de córrer, perquè creus que no et pots permetre de parar, perquè penses que el teu copilot se sent be i tampoc ho necessita. Un dia notes que el teu company de cursa fa cara de cansat però a les teves preguntes obtens  silencis  i continues la cursa confiant en que l’equip tot ho supera...Dia darrera dia la cursa es va fent feixuga fins que el teu company, que ja ha perdut la concentració, pren la decisió de fer un canvi de ruta inesperat i a tota velocitat l’equip s’estimba contra un mur que ningú no esperava.

És clar que a la meva nova vida no és un paper en blanc on començar de cero a escriure. D’altra manera no estaria parlant metafòricament. Però em nego a construir res a partir d’un punt, a partir, només, de les restes que han quedat de l’esfondrament... Ara, que no sé pràcticament res de la meva nova vida, puc pensar i somiar en qualsevol possibilitat, en qualsevol estil de vida en qualsevol color olor o paisatge,  amb la certesa de que avui fa trenta dies vaig morir i que ara mateix sóc una persona nova.

Redéu!! Com et trobo a faltar cada cop que engego el cotxe...

Des que noto que no hi ets...

Des que noto que no hi és, no deixo de pensar en tot de coses petites que durant els anys han anat omplint la meva maleta. És com una mena de “síndrome de Diogenes” el que pateixo amb els meus records. Els guardo, o més aviat els acumulo sense massa ordre. Un damunt de l’altre, sense classificar-los. De tarda en tarda, ara de nit en nit, en trec algun i miro de fixar-me fins i tot en el més insignificant dels detalls. De vegades, aconsegueixo gairebé reviure’ls de tant propers que els sento. Altres cops, després de recuperar-los me’n adono de que  pràcticament s’han difuminat, s’han barrejat amb altres records i es troben en estat crític. Avui he recuperat un de molt agradable. Era primavera de 2005 i passàvem les tardes anant per tota la ciutat i pels pobles del voltant buscant casa. Anàvem els dos amb la Yamaha 125. De visita en visita, parant a agafar telèfons, tota la tarda, cada tarda. Era agradable portar-te al darrera sentia el teu cos abraçat al meu i la teva escalfor a la meva esquena, amb tu no tinc por d’anar amb moto “amormeu”. M’omplia d’orgull que et sentissis protegida tot i que se que no ets una dona fràgil. Era deliciós l’aire a la cara, al vespre de tornada ja, esgotats però feliços i disposats a explicar-ho tot a la nostra filla, com si fos ella la que hagués de triar la casa... amb, només, dos anys. Ja l’he tornat a guardar i potser un dia d’aquests tornarà a sortir quan necessiti evadir-me de la realitat present tant tossuda i amarga. Ben mirat pot-ser hauria de fer una bona endreçada a tots ells i llençar-ne aquells que no em facin el pes o directament que no m’agradin, així deixaria espai per tot el que hagi de venir a partir d’ara.

He de dur la moto al mecànic ara que torna la primavera...

Mira si és fàcil tenir un estel a les mans.

No voldria fer-me pesat. Però em veig en el deure d’insistir en la saviesa extraordinària que els petits ens demostren.

Mira papa tu saps quin son aquells dos estels?... Te, aguanta’m la bossa de dansa...

Doncs si, em penso que  l’un és venus i l’altre... em penso que júpiter. En realitat són dos planetes.

I és veuen tant petits perquè són molt lluny veritat?

Exactament...

Deuen tenir molta llum per poder-los veure des d’aquí doncs...

Si noia,  però  pensa que no tenen llum pròpia que la llum que veiem és el reflex del sol...

 Ja! perquè llum en tenen els estels i aquests dos són planetes...

Si senyora, així mateix.

Mira papa tu fes el que jo faig... D’acord. Tanca un ull i allargues el braç... i ara tanques els dits al  voltant del puntet de llum...va!, prova!. Ja veuràs com sembla que els pots agafar...

Em vaig recordat a mi mateix i segur que us hi recordeu ara  en aquesta situació, fa uns anyets ja.

Una cosa molt simple, us ho recomano, qualsevol nit és bona per a anar a caçar estels. Agafats de la mà d’algú que t’estimes de debò.

Au Papa anem!. Torna’m la bossa de dansa.

Ser jove i savi.

De vegades, els més petits son capaços de fer-nos reflexions que ens sorprenen per la seva senzillesa, per la seva obvietat, instintives, com sortides d’una saviesa ancestral. Genètica?.

 Cada matí, si la feina no m’ha fet marxar de matinada, acompanyo a la meva filla gran a l’escola. No és massa habitual que no haguem de córrer per no  arribar tard. Així que avui, no era com cada matí al cotxe de camí cap a Lleida, escoltant la mateixa emissora, com cada matí. El fet de la tranquil·litat horària, segurament ha contribuït  a que tingues ganes d’explicar-me una cosa.

Papa!. L’altre dia vaig veure una disfressa de les ” Monster High”(com no!) que valia dotze euros i cinquant cèntims. Que barata... Li he dit sense més importància. No, jo la trobo cara...Ha estat la seva resposta. I on l’has vist?, a uns “chinos”!... No, a una botiga normal... em deia amb aparent innocència... Una botiga d’internet? Pregunto jo, sabedor que aquest carnestoltes passat  ella i la seva mare, van mirar disfresses on-line...

                 No papa, no!, del món real...

Una fada amb ales de papallona

Deu ser que sóc de lletres que necessito tant dels símbols, o pot-ser acabaré descobrint que soc jo el romàntic i no els que m’envolten.

 Allargo el braç com cada matí, i amb la mà,  vaig resseguint l’escalfor  que has deixat als llençols, gairebé  dibuixant el teu cos nu al meu costat encara. De fons el soroll de l’aigua de la dutxa i del petit i atrotinat calefactor que funciona a tot drap. Al pis de dalt la casa sempre ha estat més freda. M’encanta el  moment, llisco sota del llençol i inspiro profundament per impregnar-me del teu aroma...Uns segons més gaudint amb el sentits. Apa vine a la dutxa!... D’un salt soc fora del llit. Una dutxa rapida  i baixo a la cuina a preparar els esmorzars... Haure de despertar a les nenes...Bon dia cor meu...bon dia papa. A la petita la deixarem dormint al bressol fins que tu baixis per a vestir-la. Cafè, llet amb cacau i biberó com cada matí. Et sento baixar per l’escala com cada matí saludant amb un bon dia i  repartint petons. A les nostres princeses. Bon dia “amormeu”. Però ja fa dies que no et sento baixar l’escala i tot just puc recordar el teu aroma perfumant la nostra cambra. Em pregunto que ha passat per que s’han esvaït de sobte les nostres petites felicitats quotidianes.

El nostre somni volava amb les fràgils ales d'una papallona.